Vés al contingut

Enorme èxit de la primera concentració de l'any, amb suport de taxistes i Iaioflautas

Enorme èxit de la primera concentració de l'any, amb suport de taxistes i Iaioflautas

Publicat el 23/01/2019

La concentració contra les violències masclistes de cada tercer dilluns de mes va acabar esdevenint un clam massiu de 500 persones, en unir-se els Iaioflautas, activistes incansables de la ciutat, i nombrosos representants del col·lectiu de taxistes en vaga, que també eren concentrats a la mateixa plaça. 

Els conductors en vaga fins i tot van utilitzar el seu megàfon per explicar els motius de la concentració que cada mes realitza la Plataforma Unitària contra les Violències de Gènere, i van amplificar els lemes a favor de l'erradicació de la violència i dels feminicidis, com ara "si ens toquen a una ens toquen a totes!". El caràcter espontàniament transversal i massiu de l'acte representa bé la necessitat d'unir esforços i blindar el consens social entorn dels drets de les dones i de la necessitat d'acabar d'arrel amb les violències, que només en aquesta setmana han acabat amb la vida de dues dones i d'una criatura de dos mesos, a l'Estat Espanyol.

Durant l'acte, es va realitzar un homenatge a la desena de dones assassinades en aquest mes de gener, es van llegir els seus noms, es van encendre espelmes i es van ofrenar flors, acompanyant l'homenatge de la lectura d'un poema de Luzmaría Jiménez Faro, que adjuntem:

 

Ellas, las asesinadas

(Luzmaria Jiménez Faro)

 

                                  Son una hilera

de enlutadas sombras.

                                 Siemprevivas

calladas, Siempremuertas.

 

                                 Mariposas de

invierno en alfileres.

                                 Alondras tristes

para siempre mudas.

 

                                 Selláronle sus

bocas con pétalos de sangre.

                                 Esculpieron sus

risas sobre mármoles fríos.

                                 Dejaron a sus hijos

a solas en el aire,

                                 y ya sus ojos

ciegos ruedan por los abismos.

 

                                 Son mujeres sin

nombre, sin edades,

                                 que levantan sus

voces en la ausencia

                                 esperando una luz

que las redima

                                 del terror, de la

injuria, de la fuerza.

 

                                 No piden ni la paz

ni la palabra:

                                 quieren ser los

escudos de la herida,

                                 la memoria tenaz,

la dolorida sinrazón

                                 de una muerte

anunciada. Denunciada.

 

                                 Ellas, las

siempremuertas y las

siemprevivas.

 

Comparteixo