Des de la Plataforma unitària contra les violències de gènere compartim un article de la nostra presidenta, Montserrat Vilà Planas, publicat a la revista Sin Permiso el passat 7 de gener. En el següen enllaç trobareu la versió orginal en castellà: https://www.sinpermiso.info/textos/reino-de-espana-alarma-alerta-y-prevencion-ante-los-asesinatos-de-mujeres

Regne d'Espanya: Alarma, alerta i prevenció davant dels assassinats de dones

El cap d'any del 2022 ha estat dur amb els 13 assassinats de dones al desembre. L'alarma i alerta s'ha disparat des del govern, als mitjans de comunicació i a tots els racons, en ple esperit de festes nadalenques. Un contrast aterridor amb els mites i els desitjos d'amor, pau i convivència universal. El “Desembre negre” ha corregut de boca a boca.

Les dones encara hem d'aconseguir la pau i la convivència i la igualtat que sustenti un veritable amor, font de vida, aquí i cada dia, perquè els desitjos d'universalitat deixin de ser cants hipòcrites que encobreixen la misogínia patriarcal existent. És aquest poder jeràrquic del domini i agressió masclista la raó que es produeixin desembres negres i dies nefast, agressions i violacions a cada hora. Una tortura quotidiana per a milions de dones, un senyal indeleble per a la meitat de la humanitat. És un infernal fil d'Ariadna que recorre les relacions econòmiques, les superestructures polítiques, les tradicions i els costums socials, els mites, imatges i símbols, les religions, la moral i la cultura.

Qüestions

Immersa en una infinitat de sentiments sobre la persistència i actualitat d'aquest fenomen, comparteixo unes qüestions que sorgeixen en el cos social, i d'altres que em plantejo personalment juntament amb moltes activistes del moviment feminista.

Per què no s'aturen els assassinats malgrat totes les mesures i lleis a les agendes públiques? Per què ara s'accelera l'alarma social i no a cada assassinat? Com es pot revertir la situació amb l'atenció, la sensibilització i la prevenció de la violència masclista? Com pot aconseguir la societat en general, i en particular el moviment feminista, actuar per transformar la societat patriarcal on s'estructura la relació entre homes dominants i dones sotmeses? L'avenç del moviment per la llibertat i els drets de les dones genera una reacció virulenta contra aquests drets: Quin paper juga l'extrema dreta que els darrers anys ha avançat a moltes regions de l'Estat? I la reacció d’un sector dels feminismes? Influència de les crisis econòmiques i la pandèmia. Com reforçar el moviment?

Evolució en el sentiment general, en les polítiques i les agressions

El sentiment de reconèixer i rebutjar les violències masclistes s'incrementa positivament en una majoria de dones i entre una minoria dels homes. En aquest sentit se'n va lent, però en la bona direcció. Les polítiques públiques avancen en lleis, normes i mitjans, també és molt positiu, encara que extremadament insuficient en els pressupostos, els serveis i l'educació.

La reacció a cada avenç en les millores dels drets i la realitat de les dones és d'alt voltatge en tots els aspectes. Des del negacionisme més bast fins a la complicitat subtil, obstaculitzar l'aplicació de les lleis i retorçar-les per sostenir els privilegis i la defensa de l'agressor, la perversió de les condicions de treball i les actituds de convivència, la calúmnia i la mentida als mitjans i les xarxes socials, a la persistència de la simbologia masclista que impregna des del color de la roba de les criatures i les seves capacitats d'aprendre en el joc, als valors presentats com a universals i ancestrals que marquen l'home com a dominant i la dona com a sotmesa.

La impunitat de la cultura de l’agressió és la norma. Les dones la anem soscavant amb unes dosis de resiliència infinita i una abnegació sublim. Les dones i el moviment feminista estem fent passos de gegant en l'imaginari col·lectiu i avançar en la seva llibertat.

Els avenços innegables no semblen reflectir-se a la pauta d'assassinats. El 2003 es van comptabilitzar 71 feminicidis per violència masclista. El 2008 van ser 76. El 2010 en disposem de 73. El 2018, 53 segons el govern, 81 segons el moviment feminista. El 2019, 56 segons govern, 96 recullen el moviment feminista. El 2020 amb el confinament, 49 segons el govern, 83 comptades pel moviment feminista. El 2022, 68 amb dades del govern, i 92 pel moviment feminista. Les diferències entre govern i feministes es deuen sobretot al fet que el govern només computava les assassinades per la parella o exparella, el moviment feminista fa el recompte de totes les assassinades per violència masclista.

El que sí que apareix com a significatiu és que la quantitat de dones assassinades s'agreuja a les vacances d'estiu i a les festes de final d'any. La convivència més directa i temporal afavoreix la perpetració del feminicidi.

Algunes respostes

Cada cop hi ha més polítiques, lleis i tractats sobre la violència de gènere. La consciència de les dones, la solidaritat, la mobilització i el moviment s'aprofundeix, internacionalitza i universalitza. El moviment crea i promou estratègies per superar aquests milers d'anys d'infern misogin. La paritat a les entitats, organitzacions i estructures es converteix en una necessitat que no es pot obviar. La mobilització feminista genera propostes factibles i senzilles. El feminisme com a factor polític assumeix la defensa de tots els drets i llibertats de les minories discriminades i ofeses.

Tot i així, prossegueix la discriminació, el maltractament, les violacions i els assassinats. La Plataforma unitària contra les violències de gènere de Catalunya ho explica així al comunicat sobre el “desembre negre”: “Cada 4 dies és assassinada una dona per un home. Cada dia hi ha dones maltractades, agredides i violades. No és cap casualitat, no és cap excepció, no és cap accident ni succés, és la normalitat de la misogínia imperant. No és un fenomen individual, és un fet profund de poder social i estructural. Aquestes tretze dones assassinades, les centenars de violades, són la punta de l'iceberg de l'infern a què es condemna les dones per part dels homes agressors, i una extensa trama de complicitats individuals, socials i institucionals”. A la concentració de Barcelona del dilluns 2 de gener es corejava: “No és un cas aïllat és el patriarcat”.

Un fenomen des de fa uns quatre mil cinc-cents anys segons descriuen les antropòlogues feministes com Gerda Lerner (L'origen del patriarcat), Karen Sacks o Riane Eisler, entre d'altres.

Pel que fa a les agressions sexuals, el lema del XVIII Fòrum contra les violències de gènere (veure article a SinPermiso) era aquest 2022: “Violències sexuals i violència vicària. No va de sexe, va de poder”.

En situar el problema en l'imaginari simbòlic i cultural, en les relacions i la convivència social, en la institucionalitat política d'un poder jeràrquic i repressor, les referents o líders del magne espai feminista, travessat per contradiccions socials i ideològiques diverses, es veuen a la necessitat d'esbossar una estratègia revolucionària les perspectives, escenari, actuacions i aliances de les quals superin d'arrel el sistema vivencial patriarcal i les profundes empremtes de la misogínia de l'androcentrisme.

Aquesta estratègia destinada a desconstruir, enterrar i superar el sistema patriarcal, inclou promoure i aprofitar tot petit pas i avenç que millori, ni que sigui tèbia i limitadament, l'existència viva i actual de les dones en general i de cadascuna en particular .

Confio en primer lloc per aconseguir-ho en la resiliència, la força i la capacitat profunda de curació que practiquen les dones. L'actitud crítica i l'aprenentatge de les adolescents i els joves és alliçonador que la vida en clau gilànica (Riane Eisler) madura amb il·lusió, empatia i creativitat.

L'alarma social es desencadena puntual

L'apreciació del comunicat de la Plataforma esmentada anteriorment aborda aquesta qüestió: “Els assassinats de les 13 germanes del desembre han desencadenat l'alarma governamental, social i feminista. Aixequem la veu contra les violències masclistes. Que l'alarma que els mitjans de comunicació dediquen a aquest desembre negre s'estengui a la realitat quotidiana de totes les agressions contra les dones durant tot l'any”. "Benvinguda aquesta consciència contra les agressions masclistes que formen part del moll del patriarcat, del sistema de jerarquia econòmica i de poder, d'una moral hipòcrita i uns valors que sotmeten les dones".

Hi ha una acumulació d'experiència, sentiment i ràbia que conviu amb la resiliència femenina, que és una part notable d'aquest esclat d'alerta i d'indignació. Ni una més! Ni una menys! Si en toquen una, ens toquen a totes! Entre abans i després del cap d'any, les places d'innombrables ajuntaments es van omplir de dones, també alguns homes, impactades pel sense fi d'assassinats.

Necessitem reflexionar perquè aquesta mobilització contundent, tan sana per a la consciència ciutadana social, queda circumscrita a uns dies de l'any, com el 8 de març o el 25 de novembre, en canvi resulta difícil sostenir i estendre les concentracions regulars que es fan en unes quantes ciutats i pobles. L'Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat un protocol d'emergència per respondre institucionalment al carrer cada assassinat, i fa un temps la Generalitat de Catalunya ha instituït un gabinet de crisi cada vegada. Està molt bé.

La Plataforma unitària contra la violència de gènere de Catalunya, formada el 2002, porta 16 anys, des del 2006, efectuant una concentració d'homenatge a les dones assassinades, cada tercer dilluns del mes a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona. La seva persistència durant tots aquests anys és per ella mateixa una notable proesa. El contrast és que oscil·la entre unes 25 i 80 persones, amb becs de dos o tres centenars de vegades especials. Des de fa uns anys es fa una coreografia o acte particular preparat per entitats diferents de les que formen part de la plataforma. Ho explico perquè hi pugui haver intercanvi d'experiències entre les accions variades de les feministes, que de manera modesta i abnegada sostenim la flama de la lluita per eradicar l'oprobi patriarcal.

Prevenció, sensibilització i organització feminista

Les dones ens preparem individualment i col·lectivament per aconseguir els nostres drets, la nostra llibertat i emancipació.

La punició davant uns fets consumats, la denúncia davant l'irreparable, els homenatges a les nostres heroïnes anònimes, les cures per les agressions, violacions i sang vessada són mesures necessàries, però de cap manera suficients, i encara menys decisives.

Especialment observem amb la punició i la repressió, que s'individualitza el cas, s'aïlla de la seva arrel social i de poder, mentre es procura traslladar-ne part o tota la causa de l'agressió a l'agredida, a la víctima dona. El poder en la seva fesomia judicial, repressiva i institucional, en el vessant dels mitjans de comunicació, en els seus mitjans econòmics i de producció simbòlica, s'ocupa de forma persistent a denigrar la dona, de manera exemplaritzant per a mitja humanitat, així aconsegueix mantenir-la lligada de mans als hàbits seculars. Encara que ara no es postuli obertament, o estigui mal vist, explicitar allò de “amb la pota trencada i a casa”.

El que és fonamental passa per la prevenció, la sensibilització, la reparació, per l'extraordinària varietat i vitalitat de la sororitat i de les organitzacions col·lectives de dones. Centenars de col·lectius, si no milers, de noies joves busquen les maneres de ser útils en les activitats de curació com en el progrés d'una societat “feminitzada” amb els valors considerats feministes.

Aquestes dones són conscients de formar part d'una gran xarxa de sanes complicitats que van teixint totes juntes, fortes, empoderades i fermes.

Prevenir significa identificar les violències masclistes fins i tot abans que s'avanci en el maltractament. L'educació convé des de la infància més tendra ia tots els nivells de la convivència escolar i ciutadana. La prevenció s'ha d'exercir en tots els dominis de la cosificació de la dona, o de la petjada de la cultura del sotmetiment, la dependència i la violació en la imatge ancestral que es transmet i en l'actual.

Potser no és fins a l'actualitat, encara amb controvèrsia, que les figures simbòliques pintades per Neandertals i Sapiens a les coves del paleolític eren també fetes per dones amb representacions de figures femenines? Què ens explica la mitologia androcèntrica i per què s'amaga la mitologia primigènia de la Gran mare terra i font de vida i de mort? Quins sentiments ens incentiven les obres mestres de la pintura? Déus violadors, torturadors, El rapte d'Europa? On són les obres de les dones durant mil·lennis? Què ens suggereixen i com ens estructuren la ment els grans relats clàssics i dels contes?

Prevenir és també honestedat intel·lectual a l'imaginari simbòlic

Un següent pas, millor conjunt, és la sensibilització pràctica en la naturalesa i la materialitat de la violència masclista i el sistema de valors del poder patriarcal. Com està íntima i indissolublement unit amb el sistema econòmic del predomini de la propietat privada dels mitjans de producció del capital financer.

La sensibilització general ha de fomentar el canvi de vigilància sobre la dona per la vigilància sobre l'agressor.

Així es podrà aconseguir un increment real de la consciència de la ciutadania, especialment de les dones i en els sectors més joves. Necessitem un avenç substancial en els drets a escala institucional (lleis i mesures contra les violències masclistes) ia escala social. Les formes de l'economia de les cures han de sortir de l'anècdota, i dels espais micros, per universalitzar-se als serveis públics, amb la qualitat suficient.

La reparació de les dones en situació de violència de gènere, a diferència de la punició, sí que és essencial i vital. Poquíssims recursos s'hi dediquen, en comparació de les immenses necessitats i mancances. Reparació a les dones violades, ofeses, ofeses i discriminades. És una necessitat que té a veure que la causa és estructural, col·lectiva, social i política, no és causal ni individual.

Recupero novament el comunicat de la plataforma de Catalunya: “Volem que la prevenció i reparació de les dones en situació de violència masclista sigui l'eix troncal de la sensibilització cívica i de les polítiques i recursos públics. Volem que als pressupostos de la Generalitat i dels Ajuntaments, als convenis de les empreses, s'implementin els recursos mínims suficients per a la prevenció i reparació esmentada; formació, cures i serveis públics datenció a les dones. Volem que el Pacte d'Estat contra la violència de gènere sigui útil per a les dones; cal fomentar i enfortir la xarxa de col·lectius i entitats feministes. Volem eradicar la cultura de la violació. Volem que s'escolti les dones en totes les situacions en què són copejades. Volem que cada estament o professió de dones faci el seu propi MeToo”.

El dret al propi cos, la llibertat d’expressió i la unitat en la mobilització és el que ens permet teixir una xarxa irrompible, base vertebradora d’organització feminista.

El moviment feminista s'ha de concentrar a posar al centre els drets de totes les dones i lluitar per la unitat sobre la base dels èxits més crucials i que creen consens.

He exposat algunes de les qüestions esbossades al principi de l'article. Em permetràs, lectora, amiga, que continuï amb les que queden al tinter, i moltes més que es plantegen, altres vegades.