Un nen de deu anys va ser assassinat a ganivetades pel seu pare a Sueca, València, a principis del mes d’abril.

No es tracta d'un assassinat més, fruit de l'acció d'un home amb trastorn mental, ni tampoc d'un cas aïllat. Es tracta d'un acte de violència vicària, la forma més brutal i extrema de violència masclista per la qual els homes fan mal als seus fills i filles amb l'objectiu de fer patir de per vida, a les dones. 

La violència vicària no és un fenomen nou. Les xifres són aclaparadores i parlen per si soles: 1,6 milions de nenes i nens viuen situacions de violència masclista en l'entorn familiar, a l'Estat Espanyol.

L'any 2021 s'han duplicat els assassinats de menors per violència masclista passant de 3 al 2020, a 7.

La meitat dels assassins que maten a les seves filles i fills per fer mal a les mares ho fan durant el règim de visites segons un primer anàlisi sobre violència vicaria extrema que analitza diferents casos des de l'any 2000, dirigit per Sonia Vaccaro, psicòloga clínica que encunya el concepte de violència vicària que finalment és inclòs, el 2017, al Pacte d'Estat contra la Violència de Gènere. L'estudi, coordinat per l'Asociación de Mujeres de Psicoligía Femista amb el suport de la Consejería de Igualdad de la Junta de Andalucía, revela que en el 82% dels casos, l'agressor és el pare biològic, que el 44% dels assassinats es van produir durant un règim de visites i el 4% en l'exercici de la custòdia compartida.

Segons les investigadores, la violència vicària és una resposta despietada i extrema dels maltractadors quan no poden exercir el control i poder sobre les dones en un procés de separació o divorci.
 

Una dada a destacar és que només en el 24% dels casos les dones havien denunciat una situació de maltractament. Esdevé violència institucional quan, en cap dels casos s'activen mesures de protecció dirigides als infants. Així, en el darrer cas de violència vicaria de Sueca, l'assassí havia estat condemnat per maltractaments a la seva exparella. El Tribunal Superior de Justícia de València admet ara un error en l'enviament de dades de la sentència que li retirava la custòdia compartida. 

La Justícia necessita actualitzar-se, formar-se i canviar els protocols: el mateix Tribunal que dicta una sentència de violència de gènere ha de poder valorar també el règim de visites. Les nenes i nens són invisibles, no tenen veu en aquests processos.

La protecció dels menors ha de ser prioritària, sobretot en els casos en els quals el maltractador ha amenaçat prèviament. La utilització de les criatures per continuar amb la dominació i fer mal a la mare és un risc que cal tenir en compte en tots els processos de divorci i separació, i més encara quan hi ha denúncies prèvies. En les mesures de protecció prima encara l'interès del pare agressor per damunt de l'interès i protecció dels infants. Un maltractador no és un bon pare.

Tanmateix, és interessant apuntar que, segons l'estudi, algunes sentències condemnen les mares com a participants per "omissió". Les mares són jutjades per no haver protegit els seus infants i no mereixen cap credibilitat. Però, la por, la culpa i l'amenaça constant impedeixen molt sovint protegir-los i protegir-les.

Si analitzem el tractament mediàtic dels casos de violència vicària, podem destacar que sovint el periodisme juga un paper perpetuador de la violència institucional quan obvia, mal interpreta i culpabilitza les dones. Els periodistes perpetuen estereotips i deslegitimen el relat de les dones quan no el coneixen o no l'entenen.

Des de la Plataforma reivindiquem la urgència de crear sistemes efectius d'identificació per detectar ràpidament els casos de violència vicària, especialment en neutres per part dels professionals. Per això són necessaris recursos de formació especialitzada en gènere dirigida a tota la xarxa d'atenció i agents tècnics i socials implicats. L'objectiu és atendre amb màxima diligència i celeritat. Per garantir l'atenció i protecció dels menors és essencial comptar amb la implicació de tota la xarxa pública (escoles, entitats, agents socials).

També apel·lem a un periodisme feminista, amb sentit crític i formació en perspectiva de gènere per abordar les mancances del sistema. En aquest sentit, reconèixer, legitimar i visibilitzar les vivències de les dones, encara que no hi hagi denuncia, és clau.